Dissabte, 24 de desembre
Narcís Comadira: "Elogi del caganer"
Ja tenim Nadal a sobre, un any més. Els pessebres ja estan a punt. Les sureres han fet escorça abundant per a les muntanyes, la molsa ha pentinat els seus velluts, el bruc s’ha espigat per fer arbrissons, la farigola s’ha retorçat per convertir-se durant uns dies en olivera mil•lenària, la lleteresa farà una bona palmera. El grèvol i els gallerans s’han omplert de baies per decorar-lo. Sí, la farina ja neva les muntanyes, el paper de plata arrugat s’ha tornat rierol. En un embassament, la masovera pica la roba amb la pala de fusta sobre una pedra plana. Una oca s’hi remulla, solitària. Pel camí de serradures van uns pastors. Uns altres fan la berenada en un racó, mentre un dimoni escuat els importuna. Dalt d’una carena, lluny, els tres camells reials s’acosten lentament. I, és clar, allà sota una penya n’és nat el Jesuset, nuet, nuet. Sant Josep, palplantat, barrina. La Mare de Déu vetlla el bressol. El bou i la mula alenen incansables per escalfar les blanques manetes del Nen que, petites com són, tremolen. Un àngel penjat d’un fil diu: Gloria in excelsis Deo. I hi ha una filadora, i hi ha cabretes i xaiets que pasturen i gallines ponedores darrere un mur herbós, i un mas entre pallers de bona companyia i, en curta rodalia, bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. I, arrecerat en un racó, amb el darrere ben protegit per una bardissa, el caganer.
Aquesta figura —que algú creu vulgar i ara darrerament l’Ajuntament de Barcelona ha decidit que és poc cívica— és una peça fonamental de la sacra rappresentazione que és el pessebre. És una imatge carregada de sentit. És la imatge que indica, amb tota la cruesa que vulguin, fins i tot amb el seu tufet, què vol dir això de “fer-se carn”: acceptar totes les servituds de tenir un cos. I això aquesta figura del caganer ho explica sàviament, amb claredat meridiana, als que ens mirem el pessebre, i ens ho recorda cada any.
Però ara vivim immersos en una cultura virtual. Els cossos ja no suen; les top models i els esportistes d’elit, algú pot pensar que orinen i defequen? La mort mateixa l’hem apartada de la nostra quotidianitat. Per això el caganer del pessebre molesta els moderns, els cívics, els políticament correctes, és a dir, els estruços que amaguen el cap als sorrals de la mentida. El caganer del pessebre té un paper del tot rellevant en la història que allà es representa. A la cova, sota la penya, al portal, diguem-ho com vulguem, hi ha l’escatologia espiritual, el misteri d’un Déu que es fa carn. Darrere la bardissa hi ha l’escatologia de la misèria humana. La primera, que prové del grec ésxatos, fa referència a la fi de l’home i del món, a la història de la creació, el pecat i la redempció. La segona, que prové d’una altra paraula també grega, skatós, que vol dir excrement, fa referència a aquesta desagradable realitat dels animals. I és precisament en el pessebre on, amb l’evidència de la funció excretora del pobre rabadà, les dues escatologies s’impliquen l’una amb l’altra. S’hi mostra d’una manera senzilla, però amb gran eficàcia, la teologia més alta, aquella que diu que per alliberar del que pugui tenir d’humiliació l’escatologia del caganer, per tal que els cossos un dia ressuscitin gloriosos, tot un Déu es rebaixa a fer-se home, és a dir, a assumir també aquesta servitud. O és que potser es pensen que allà, en el llitet, sobre la palla, el Nen Jesús no embruta els seus bolquers?
O sigui que, com veuen, sense el caganer, el pessebre no és res. Serà tan fi, tan cívic, tan modern, tan de disseny com vulguin, però és un pessebre teològicament mancat.
Senyor alcalde, senyors i senyores, que regeixen la cultura, el civisme i tot plegat, senyores i senyors que hi fan oposició, posin, sisplau, un caganer al pessebre de la ciutat, no es deixin entabanar per les sirenes de la modernitat, de la cultura mal entesa, del civisme carrincló. Posin un caganer al nostre pessebre. Hi facin la bardissa ben espessa, si volen, però hi posin un caganer. Tothom coneix aquell rodolí també fruit de la saviesa popular: “Caga el rei i caga el papa | de cagar ningú s’escapa”. Ningú se n’estranyarà. Potser riuran. Però la feina de culturització autèntica estarà feta. Sisplau, no ens converteixin el pessebre en un
altre espectacle sense sentit.
Quaderns/ El País/ 22-12-05
cromets 3:11 PMNarcís Comadira: "Elogi del caganer"
Ja tenim Nadal a sobre, un any més. Els pessebres ja estan a punt. Les sureres han fet escorça abundant per a les muntanyes, la molsa ha pentinat els seus velluts, el bruc s’ha espigat per fer arbrissons, la farigola s’ha retorçat per convertir-se durant uns dies en olivera mil•lenària, la lleteresa farà una bona palmera. El grèvol i els gallerans s’han omplert de baies per decorar-lo. Sí, la farina ja neva les muntanyes, el paper de plata arrugat s’ha tornat rierol. En un embassament, la masovera pica la roba amb la pala de fusta sobre una pedra plana. Una oca s’hi remulla, solitària. Pel camí de serradures van uns pastors. Uns altres fan la berenada en un racó, mentre un dimoni escuat els importuna. Dalt d’una carena, lluny, els tres camells reials s’acosten lentament. I, és clar, allà sota una penya n’és nat el Jesuset, nuet, nuet. Sant Josep, palplantat, barrina. La Mare de Déu vetlla el bressol. El bou i la mula alenen incansables per escalfar les blanques manetes del Nen que, petites com són, tremolen. Un àngel penjat d’un fil diu: Gloria in excelsis Deo. I hi ha una filadora, i hi ha cabretes i xaiets que pasturen i gallines ponedores darrere un mur herbós, i un mas entre pallers de bona companyia i, en curta rodalia, bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. I, arrecerat en un racó, amb el darrere ben protegit per una bardissa, el caganer.Aquesta figura —que algú creu vulgar i ara darrerament l’Ajuntament de Barcelona ha decidit que és poc cívica— és una peça fonamental de la sacra rappresentazione que és el pessebre. És una imatge carregada de sentit. És la imatge que indica, amb tota la cruesa que vulguin, fins i tot amb el seu tufet, què vol dir això de “fer-se carn”: acceptar totes les servituds de tenir un cos. I això aquesta figura del caganer ho explica sàviament, amb claredat meridiana, als que ens mirem el pessebre, i ens ho recorda cada any.
Però ara vivim immersos en una cultura virtual. Els cossos ja no suen; les top models i els esportistes d’elit, algú pot pensar que orinen i defequen? La mort mateixa l’hem apartada de la nostra quotidianitat. Per això el caganer del pessebre molesta els moderns, els cívics, els políticament correctes, és a dir, els estruços que amaguen el cap als sorrals de la mentida. El caganer del pessebre té un paper del tot rellevant en la història que allà es representa. A la cova, sota la penya, al portal, diguem-ho com vulguem, hi ha l’escatologia espiritual, el misteri d’un Déu que es fa carn. Darrere la bardissa hi ha l’escatologia de la misèria humana. La primera, que prové del grec ésxatos, fa referència a la fi de l’home i del món, a la història de la creació, el pecat i la redempció. La segona, que prové d’una altra paraula també grega, skatós, que vol dir excrement, fa referència a aquesta desagradable realitat dels animals. I és precisament en el pessebre on, amb l’evidència de la funció excretora del pobre rabadà, les dues escatologies s’impliquen l’una amb l’altra. S’hi mostra d’una manera senzilla, però amb gran eficàcia, la teologia més alta, aquella que diu que per alliberar del que pugui tenir d’humiliació l’escatologia del caganer, per tal que els cossos un dia ressuscitin gloriosos, tot un Déu es rebaixa a fer-se home, és a dir, a assumir també aquesta servitud. O és que potser es pensen que allà, en el llitet, sobre la palla, el Nen Jesús no embruta els seus bolquers?
O sigui que, com veuen, sense el caganer, el pessebre no és res. Serà tan fi, tan cívic, tan modern, tan de disseny com vulguin, però és un pessebre teològicament mancat.
Senyor alcalde, senyors i senyores, que regeixen la cultura, el civisme i tot plegat, senyores i senyors que hi fan oposició, posin, sisplau, un caganer al pessebre de la ciutat, no es deixin entabanar per les sirenes de la modernitat, de la cultura mal entesa, del civisme carrincló. Posin un caganer al nostre pessebre. Hi facin la bardissa ben espessa, si volen, però hi posin un caganer. Tothom coneix aquell rodolí també fruit de la saviesa popular: “Caga el rei i caga el papa | de cagar ningú s’escapa”. Ningú se n’estranyarà. Potser riuran. Però la feina de culturització autèntica estarà feta. Sisplau, no ens converteixin el pessebre en un
altre espectacle sense sentit.
Quaderns/ El País/ 22-12-05
Dimarts, 2O de desembre
Els últims dies
Joan Barril
La pressa ens envaeix. Sembla que el que no fem en aquests últims dies de l'any ens portarà al fracàs. Ens vam donar el calendari i ara en som presoners. El món continuarà, però sembla que s'acabi.
Haurien de ser uns dies normals, potser una mica més freds, però dies posats al cap i a la fi a disposició de la gent. Dies que tindrien el seu sentit pel fet imprevist, per l'alegria d'un retrobament, per la recuperació dels petons o per una liquidació inesperada. I, no obstant, hem entrat en els últims dies de la nostra vida. Almenys així ens comportem. Has de comprar, has de guardar, has de preveure, t'has de trobar i t'has d'acomiadar amb l'efusió dels viatges transatlàntics. La majoria dels ciutadans solen sopar o dinar cada dia, però el sopar de la nit de Nadal o el dinar de Nadal posen a prova els serveis de protocol de les famílies. ¿Qui vindrà? ¿Com i on s'asseuran? El menú, per descomptat. Hi ha famílies que tenen les gambes congelades des de fa un parell de mesos i cada vegada que obren el congelador s'hi troben els crustacis, aterrits, preguntant-se quan arribarà la seva segona mort.
Perquè les dietes de Nadal han anat variant amb el temps. Fa anys eren pollastres i gallines, ara es torna als ous, però de caviar, naturalment. La famosa escudella i carn d'olla queda en aquest Nadal com un vestigi de resistència davant el boicot d'una certa Espanya. El cava, sens dubte, adoptarà el misteri de la transsubstanciació que justifica totes les eucaristies. El cava, almenys a Catalunya, ja no es beurà de qualsevol manera. S'aixecaran els comensals nadalencs, aixecaran les copes del líquid injustament proscrit, es miraran als ulls lentament i algú declararà amb solemnitat un "¡Visca Catalunya!". Després es tornaran a mirar als ulls i quedarà una certa sensació d'estar vivint al límit i molt lluny de tot.
No són només aquests problemes els que tenallen els nostres gestos. Ens hem de trobar i ens hem de tocar. Poques vegades en la resta de l'any es pronuncia una frase més malastruga que la que diu una cosa així com: "Per si no ens veiem, bones festes". En vigílies del nou any la gent tem no tornar-se a veure i anticipa els seus desitjos de solidaritat. Els companys de feina lluiten per aconseguir una llarga taula en què participar en un sopar fraternal entre gent que mai s'ha estimat gaire i amb la qual serà impossible entendre'ns perquè l'estrèpit nadalenc no té res a veure amb aquella "plàcida nit" que se'ns promet. Són els últims dies de la loteria. Els últims dies abans dels primers exàmens. Els últims dies per aconseguir l'últim joc de la Play Station. Els últims dies per aconseguir un viatge barat i fugir cap a llocs on el Nadal sigui només una festa de cristians. Fins i tot la Unió Europea està vivint els últims dies abans d'acordar els pressupostos. El Nadal és una verdadera agonia. Es percep l'últim dia de l'any com l'horitzó de quan crèiem que la Terra era plana i els navilis s'estimbaven cap al buit. És el moment de dir allò que mai hem estat capaços de dir. Són els últims dies que justifiquen qualsevol cançó. "Bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez". Després arribarà un any més de sentiments i de carícies i només ens quedarà una targeta Visa devastada.
El Periódico 16-12-05
cromets 4:01 PMEls últims dies
Joan Barril
La pressa ens envaeix. Sembla que el que no fem en aquests últims dies de l'any ens portarà al fracàs. Ens vam donar el calendari i ara en som presoners. El món continuarà, però sembla que s'acabi.
Haurien de ser uns dies normals, potser una mica més freds, però dies posats al cap i a la fi a disposició de la gent. Dies que tindrien el seu sentit pel fet imprevist, per l'alegria d'un retrobament, per la recuperació dels petons o per una liquidació inesperada. I, no obstant, hem entrat en els últims dies de la nostra vida. Almenys així ens comportem. Has de comprar, has de guardar, has de preveure, t'has de trobar i t'has d'acomiadar amb l'efusió dels viatges transatlàntics. La majoria dels ciutadans solen sopar o dinar cada dia, però el sopar de la nit de Nadal o el dinar de Nadal posen a prova els serveis de protocol de les famílies. ¿Qui vindrà? ¿Com i on s'asseuran? El menú, per descomptat. Hi ha famílies que tenen les gambes congelades des de fa un parell de mesos i cada vegada que obren el congelador s'hi troben els crustacis, aterrits, preguntant-se quan arribarà la seva segona mort. Perquè les dietes de Nadal han anat variant amb el temps. Fa anys eren pollastres i gallines, ara es torna als ous, però de caviar, naturalment. La famosa escudella i carn d'olla queda en aquest Nadal com un vestigi de resistència davant el boicot d'una certa Espanya. El cava, sens dubte, adoptarà el misteri de la transsubstanciació que justifica totes les eucaristies. El cava, almenys a Catalunya, ja no es beurà de qualsevol manera. S'aixecaran els comensals nadalencs, aixecaran les copes del líquid injustament proscrit, es miraran als ulls lentament i algú declararà amb solemnitat un "¡Visca Catalunya!". Després es tornaran a mirar als ulls i quedarà una certa sensació d'estar vivint al límit i molt lluny de tot.
No són només aquests problemes els que tenallen els nostres gestos. Ens hem de trobar i ens hem de tocar. Poques vegades en la resta de l'any es pronuncia una frase més malastruga que la que diu una cosa així com: "Per si no ens veiem, bones festes". En vigílies del nou any la gent tem no tornar-se a veure i anticipa els seus desitjos de solidaritat. Els companys de feina lluiten per aconseguir una llarga taula en què participar en un sopar fraternal entre gent que mai s'ha estimat gaire i amb la qual serà impossible entendre'ns perquè l'estrèpit nadalenc no té res a veure amb aquella "plàcida nit" que se'ns promet. Són els últims dies de la loteria. Els últims dies abans dels primers exàmens. Els últims dies per aconseguir l'últim joc de la Play Station. Els últims dies per aconseguir un viatge barat i fugir cap a llocs on el Nadal sigui només una festa de cristians. Fins i tot la Unió Europea està vivint els últims dies abans d'acordar els pressupostos. El Nadal és una verdadera agonia. Es percep l'últim dia de l'any com l'horitzó de quan crèiem que la Terra era plana i els navilis s'estimbaven cap al buit. És el moment de dir allò que mai hem estat capaços de dir. Són els últims dies que justifiquen qualsevol cançó. "Bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez". Després arribarà un any més de sentiments i de carícies i només ens quedarà una targeta Visa devastada.
El Periódico 16-12-05
Dimarts, 13 de desembre
Música per entabanar el desembre
Luigi Boccherini , "Fandango, Sinfonie & La Musica Notturna di Madrid". Le Concert des nations. Jordi Savall. Alia Vox.
cromets 3:28 PMMúsica per entabanar el desembre
Luigi Boccherini , "Fandango, Sinfonie & La Musica Notturna di Madrid". Le Concert des nations. Jordi Savall. Alia Vox.Dissabte, 3 de desembre del 2005
Pessebres civilitzats
Jueces por la antropofagia
Empar Moliner
Por fin el Ayuntamiento de Barcelona ha captado el profundo malestar de los ciudadanos. Por fin, en el belén que todos los años se monta en la plaza de Sant Jaume se prohibirá la figura del caganer. El motivo es extraordinario. Resulta que el caganer es incívico. Sí. Los ciudadanos somos tontos y no distinguimos realidad y ficción, por lo que, si vemos una figura defecante del siglo XVIII, nos lanzamos a la calle y nos convertimos en cagones en serie. De hecho, si vamos al cine a ver una de Tarzán nos entran una ganas tremendas de aullar en taparrabos. (Por suerte, Barcelona es moderna y las ordenanzas municipales no prohíben el nudismo). Vamos, que está muy bien que se termine con una muestra más de la intolerable coñita catalana. Se armó el belén, que diría el inefable Paco Martínez Soria.La idea es tan loable, tan bienintencionada, que creo que el consistorio debería ir más allá. En el belén hay muchas otras figuras que incitan al incivismo. Como el pescador. ¿Acaso tiene licencia? ¿Y si resulta que se está cargando el ecosistema por culpa de capturar ilegalmente peces protegidos? Del mismo modo, y sin dejar el río, también hay que eliminar la figura de la lavandera. No sólo porque al ser mujer y encargarse de las tareas del hogar está perpetuando el sexismo, sino porque contamina el agua. Y, pensándolo bien, otro que contamina es el cerdo que siempre ponen detrás de la cueva. Ese cerdo defeca tanto como el caganer y todo el mundo sabe que las defecaciones de cerdo, si no están controladas, se convierten en purines. Si en ese belén no hay un pipí-cerdo, el cerdo tiene que desaparecer. Y tienen que desaparecer también la gallina y las ovejas. El motivo es evidente. Las normativas del Ayuntamiento de Barcelona prohíben llevar animales sueltos. Pero es que el leñador tampoco puede estar allí. ¿Acaso sabemos qué hace con la leña que acaba de recoger? ¿Y si piensa encender un fuego en una zona no controlada?
De todas formas, lo más incívico del belén es el niño Jesús semidesnudo. Ningún pastorcillo con la carrera de asistente social lo aprobaría. María y José van bien abrigados, pero el bebé no tiene ni una humilde mantita. Vaya familia desestructurada, en la que el padre y la madre no se despojan de su ropa para arropar al crío. Considero que el bebé sería mucho más feliz con unos padres de acogida (excluyendo a los señores de Herodes, desde luego). Y hasta creo que estaría bien prohibir a los camellos, porque, según se mire, son propaganda encubierta de una marca de tabaco... Pero esto tiene que ser sólo el principio. La incorrección no se acaba nunca. Sin dejar el terreno escatológico y aprovechando las fiestas, hay que prohibir igualmente tradiciones tan incívicas como la del caga tió. Como saben ustedes, la noche del 24 los niños apalean un tronco de árbol con el noble propósito de conseguir que defeque regalos. No sólo es inadmisible tanta deposición. Es inadmisible que los regalos se consigan a través de la violencia. Es bulling a un tronco indefenso. La letra de la canción sugiere que con las palizas se consiguen regalos: "Tió, tió, caga torró, sino et donaré un cop de bastó". Los niños que hoy pegan al tió, mañana tal vez pegarán a Papá Noël (y no quiero dar ideas.) Por eso, propongo que la noche del 24 los niños se sienten junto al tronco y dialoguen con él.
Yo creo que habiendo acabado con el belén y con el tió, sólo nos quedará acabar con los famosos trabalenguas "en Pinxo i en Panxo" y "setze jutges d'un jutjat". En el primero, el tal Pinxo le pregunta al tal Panxo si desea que le pinche con un punzón, y Pancho dice que sí, aunque con una condición: que en la barriga no. Si esto no es sadomasoquismo consentido, ya me dirán qué es. Por lo que respecta a los dieciséis jueces, se dedican a comer hígado de un ahorcado. Es decir, están a favor de la pena de muerte y de la antropofagia. Yo cambiaría el trabalenguas por uno que dijese algo así: "Setze jutges tolerants, mengen plats vegetarians". Como, además de tener una letra cívica no cuesta pronunciarlo, evitaremos la terrible discriminación que los trabalenguas suponen para los disléxicos.
EL PAÍS - 03-12-2005