Dissabte, 24 de desembre
Narcís Comadira: "Elogi del caganer"
Ja tenim Nadal a sobre, un any més. Els pessebres ja estan a punt. Les sureres han fet escorça abundant per a les muntanyes, la molsa ha pentinat els seus velluts, el bruc s’ha espigat per fer arbrissons, la farigola s’ha retorçat per convertir-se durant uns dies en olivera mil•lenària, la lleteresa farà una bona palmera. El grèvol i els gallerans s’han omplert de baies per decorar-lo. Sí, la farina ja neva les muntanyes, el paper de plata arrugat s’ha tornat rierol. En un embassament, la masovera pica la roba amb la pala de fusta sobre una pedra plana. Una oca s’hi remulla, solitària. Pel camí de serradures van uns pastors. Uns altres fan la berenada en un racó, mentre un dimoni escuat els importuna. Dalt d’una carena, lluny, els tres camells reials s’acosten lentament. I, és clar, allà sota una penya n’és nat el Jesuset, nuet, nuet. Sant Josep, palplantat, barrina. La Mare de Déu vetlla el bressol. El bou i la mula alenen incansables per escalfar les blanques manetes del Nen que, petites com són, tremolen. Un àngel penjat d’un fil diu: Gloria in excelsis Deo. I hi ha una filadora, i hi ha cabretes i xaiets que pasturen i gallines ponedores darrere un mur herbós, i un mas entre pallers de bona companyia i, en curta rodalia, bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. I, arrecerat en un racó, amb el darrere ben protegit per una bardissa, el caganer.
Aquesta figura —que algú creu vulgar i ara darrerament l’Ajuntament de Barcelona ha decidit que és poc cívica— és una peça fonamental de la sacra rappresentazione que és el pessebre. És una imatge carregada de sentit. És la imatge que indica, amb tota la cruesa que vulguin, fins i tot amb el seu tufet, què vol dir això de “fer-se carn”: acceptar totes les servituds de tenir un cos. I això aquesta figura del caganer ho explica sàviament, amb claredat meridiana, als que ens mirem el pessebre, i ens ho recorda cada any.
Però ara vivim immersos en una cultura virtual. Els cossos ja no suen; les top models i els esportistes d’elit, algú pot pensar que orinen i defequen? La mort mateixa l’hem apartada de la nostra quotidianitat. Per això el caganer del pessebre molesta els moderns, els cívics, els políticament correctes, és a dir, els estruços que amaguen el cap als sorrals de la mentida. El caganer del pessebre té un paper del tot rellevant en la història que allà es representa. A la cova, sota la penya, al portal, diguem-ho com vulguem, hi ha l’escatologia espiritual, el misteri d’un Déu que es fa carn. Darrere la bardissa hi ha l’escatologia de la misèria humana. La primera, que prové del grec ésxatos, fa referència a la fi de l’home i del món, a la història de la creació, el pecat i la redempció. La segona, que prové d’una altra paraula també grega, skatós, que vol dir excrement, fa referència a aquesta desagradable realitat dels animals. I és precisament en el pessebre on, amb l’evidència de la funció excretora del pobre rabadà, les dues escatologies s’impliquen l’una amb l’altra. S’hi mostra d’una manera senzilla, però amb gran eficàcia, la teologia més alta, aquella que diu que per alliberar del que pugui tenir d’humiliació l’escatologia del caganer, per tal que els cossos un dia ressuscitin gloriosos, tot un Déu es rebaixa a fer-se home, és a dir, a assumir també aquesta servitud. O és que potser es pensen que allà, en el llitet, sobre la palla, el Nen Jesús no embruta els seus bolquers?
O sigui que, com veuen, sense el caganer, el pessebre no és res. Serà tan fi, tan cívic, tan modern, tan de disseny com vulguin, però és un pessebre teològicament mancat.
Senyor alcalde, senyors i senyores, que regeixen la cultura, el civisme i tot plegat, senyores i senyors que hi fan oposició, posin, sisplau, un caganer al pessebre de la ciutat, no es deixin entabanar per les sirenes de la modernitat, de la cultura mal entesa, del civisme carrincló. Posin un caganer al nostre pessebre. Hi facin la bardissa ben espessa, si volen, però hi posin un caganer. Tothom coneix aquell rodolí també fruit de la saviesa popular: “Caga el rei i caga el papa | de cagar ningú s’escapa”. Ningú se n’estranyarà. Potser riuran. Però la feina de culturització autèntica estarà feta. Sisplau, no ens converteixin el pessebre en un
altre espectacle sense sentit.
Quaderns/ El País/ 22-12-05
mas 3:11 PMNarcís Comadira: "Elogi del caganer"
Ja tenim Nadal a sobre, un any més. Els pessebres ja estan a punt. Les sureres han fet escorça abundant per a les muntanyes, la molsa ha pentinat els seus velluts, el bruc s’ha espigat per fer arbrissons, la farigola s’ha retorçat per convertir-se durant uns dies en olivera mil•lenària, la lleteresa farà una bona palmera. El grèvol i els gallerans s’han omplert de baies per decorar-lo. Sí, la farina ja neva les muntanyes, el paper de plata arrugat s’ha tornat rierol. En un embassament, la masovera pica la roba amb la pala de fusta sobre una pedra plana. Una oca s’hi remulla, solitària. Pel camí de serradures van uns pastors. Uns altres fan la berenada en un racó, mentre un dimoni escuat els importuna. Dalt d’una carena, lluny, els tres camells reials s’acosten lentament. I, és clar, allà sota una penya n’és nat el Jesuset, nuet, nuet. Sant Josep, palplantat, barrina. La Mare de Déu vetlla el bressol. El bou i la mula alenen incansables per escalfar les blanques manetes del Nen que, petites com són, tremolen. Un àngel penjat d’un fil diu: Gloria in excelsis Deo. I hi ha una filadora, i hi ha cabretes i xaiets que pasturen i gallines ponedores darrere un mur herbós, i un mas entre pallers de bona companyia i, en curta rodalia, bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. I, arrecerat en un racó, amb el darrere ben protegit per una bardissa, el caganer.Aquesta figura —que algú creu vulgar i ara darrerament l’Ajuntament de Barcelona ha decidit que és poc cívica— és una peça fonamental de la sacra rappresentazione que és el pessebre. És una imatge carregada de sentit. És la imatge que indica, amb tota la cruesa que vulguin, fins i tot amb el seu tufet, què vol dir això de “fer-se carn”: acceptar totes les servituds de tenir un cos. I això aquesta figura del caganer ho explica sàviament, amb claredat meridiana, als que ens mirem el pessebre, i ens ho recorda cada any.
Però ara vivim immersos en una cultura virtual. Els cossos ja no suen; les top models i els esportistes d’elit, algú pot pensar que orinen i defequen? La mort mateixa l’hem apartada de la nostra quotidianitat. Per això el caganer del pessebre molesta els moderns, els cívics, els políticament correctes, és a dir, els estruços que amaguen el cap als sorrals de la mentida. El caganer del pessebre té un paper del tot rellevant en la història que allà es representa. A la cova, sota la penya, al portal, diguem-ho com vulguem, hi ha l’escatologia espiritual, el misteri d’un Déu que es fa carn. Darrere la bardissa hi ha l’escatologia de la misèria humana. La primera, que prové del grec ésxatos, fa referència a la fi de l’home i del món, a la història de la creació, el pecat i la redempció. La segona, que prové d’una altra paraula també grega, skatós, que vol dir excrement, fa referència a aquesta desagradable realitat dels animals. I és precisament en el pessebre on, amb l’evidència de la funció excretora del pobre rabadà, les dues escatologies s’impliquen l’una amb l’altra. S’hi mostra d’una manera senzilla, però amb gran eficàcia, la teologia més alta, aquella que diu que per alliberar del que pugui tenir d’humiliació l’escatologia del caganer, per tal que els cossos un dia ressuscitin gloriosos, tot un Déu es rebaixa a fer-se home, és a dir, a assumir també aquesta servitud. O és que potser es pensen que allà, en el llitet, sobre la palla, el Nen Jesús no embruta els seus bolquers?
O sigui que, com veuen, sense el caganer, el pessebre no és res. Serà tan fi, tan cívic, tan modern, tan de disseny com vulguin, però és un pessebre teològicament mancat.
Senyor alcalde, senyors i senyores, que regeixen la cultura, el civisme i tot plegat, senyores i senyors que hi fan oposició, posin, sisplau, un caganer al pessebre de la ciutat, no es deixin entabanar per les sirenes de la modernitat, de la cultura mal entesa, del civisme carrincló. Posin un caganer al nostre pessebre. Hi facin la bardissa ben espessa, si volen, però hi posin un caganer. Tothom coneix aquell rodolí també fruit de la saviesa popular: “Caga el rei i caga el papa | de cagar ningú s’escapa”. Ningú se n’estranyarà. Potser riuran. Però la feina de culturització autèntica estarà feta. Sisplau, no ens converteixin el pessebre en un
altre espectacle sense sentit.
Quaderns/ El País/ 22-12-05
Dimarts, 2O de desembre
Els últims dies
Joan Barril
La pressa ens envaeix. Sembla que el que no fem en aquests últims dies de l'any ens portarà al fracàs. Ens vam donar el calendari i ara en som presoners. El món continuarà, però sembla que s'acabi.
Haurien de ser uns dies normals, potser una mica més freds, però dies posats al cap i a la fi a disposició de la gent. Dies que tindrien el seu sentit pel fet imprevist, per l'alegria d'un retrobament, per la recuperació dels petons o per una liquidació inesperada. I, no obstant, hem entrat en els últims dies de la nostra vida. Almenys així ens comportem. Has de comprar, has de guardar, has de preveure, t'has de trobar i t'has d'acomiadar amb l'efusió dels viatges transatlàntics. La majoria dels ciutadans solen sopar o dinar cada dia, però el sopar de la nit de Nadal o el dinar de Nadal posen a prova els serveis de protocol de les famílies. ¿Qui vindrà? ¿Com i on s'asseuran? El menú, per descomptat. Hi ha famílies que tenen les gambes congelades des de fa un parell de mesos i cada vegada que obren el congelador s'hi troben els crustacis, aterrits, preguntant-se quan arribarà la seva segona mort.
Perquè les dietes de Nadal han anat variant amb el temps. Fa anys eren pollastres i gallines, ara es torna als ous, però de caviar, naturalment. La famosa escudella i carn d'olla queda en aquest Nadal com un vestigi de resistència davant el boicot d'una certa Espanya. El cava, sens dubte, adoptarà el misteri de la transsubstanciació que justifica totes les eucaristies. El cava, almenys a Catalunya, ja no es beurà de qualsevol manera. S'aixecaran els comensals nadalencs, aixecaran les copes del líquid injustament proscrit, es miraran als ulls lentament i algú declararà amb solemnitat un "¡Visca Catalunya!". Després es tornaran a mirar als ulls i quedarà una certa sensació d'estar vivint al límit i molt lluny de tot.
No són només aquests problemes els que tenallen els nostres gestos. Ens hem de trobar i ens hem de tocar. Poques vegades en la resta de l'any es pronuncia una frase més malastruga que la que diu una cosa així com: "Per si no ens veiem, bones festes". En vigílies del nou any la gent tem no tornar-se a veure i anticipa els seus desitjos de solidaritat. Els companys de feina lluiten per aconseguir una llarga taula en què participar en un sopar fraternal entre gent que mai s'ha estimat gaire i amb la qual serà impossible entendre'ns perquè l'estrèpit nadalenc no té res a veure amb aquella "plàcida nit" que se'ns promet. Són els últims dies de la loteria. Els últims dies abans dels primers exàmens. Els últims dies per aconseguir l'últim joc de la Play Station. Els últims dies per aconseguir un viatge barat i fugir cap a llocs on el Nadal sigui només una festa de cristians. Fins i tot la Unió Europea està vivint els últims dies abans d'acordar els pressupostos. El Nadal és una verdadera agonia. Es percep l'últim dia de l'any com l'horitzó de quan crèiem que la Terra era plana i els navilis s'estimbaven cap al buit. És el moment de dir allò que mai hem estat capaços de dir. Són els últims dies que justifiquen qualsevol cançó. "Bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez". Després arribarà un any més de sentiments i de carícies i només ens quedarà una targeta Visa devastada.
El Periódico 16-12-05
mas 4:01 PMEls últims dies
Joan Barril
La pressa ens envaeix. Sembla que el que no fem en aquests últims dies de l'any ens portarà al fracàs. Ens vam donar el calendari i ara en som presoners. El món continuarà, però sembla que s'acabi.
Haurien de ser uns dies normals, potser una mica més freds, però dies posats al cap i a la fi a disposició de la gent. Dies que tindrien el seu sentit pel fet imprevist, per l'alegria d'un retrobament, per la recuperació dels petons o per una liquidació inesperada. I, no obstant, hem entrat en els últims dies de la nostra vida. Almenys així ens comportem. Has de comprar, has de guardar, has de preveure, t'has de trobar i t'has d'acomiadar amb l'efusió dels viatges transatlàntics. La majoria dels ciutadans solen sopar o dinar cada dia, però el sopar de la nit de Nadal o el dinar de Nadal posen a prova els serveis de protocol de les famílies. ¿Qui vindrà? ¿Com i on s'asseuran? El menú, per descomptat. Hi ha famílies que tenen les gambes congelades des de fa un parell de mesos i cada vegada que obren el congelador s'hi troben els crustacis, aterrits, preguntant-se quan arribarà la seva segona mort. Perquè les dietes de Nadal han anat variant amb el temps. Fa anys eren pollastres i gallines, ara es torna als ous, però de caviar, naturalment. La famosa escudella i carn d'olla queda en aquest Nadal com un vestigi de resistència davant el boicot d'una certa Espanya. El cava, sens dubte, adoptarà el misteri de la transsubstanciació que justifica totes les eucaristies. El cava, almenys a Catalunya, ja no es beurà de qualsevol manera. S'aixecaran els comensals nadalencs, aixecaran les copes del líquid injustament proscrit, es miraran als ulls lentament i algú declararà amb solemnitat un "¡Visca Catalunya!". Després es tornaran a mirar als ulls i quedarà una certa sensació d'estar vivint al límit i molt lluny de tot.
No són només aquests problemes els que tenallen els nostres gestos. Ens hem de trobar i ens hem de tocar. Poques vegades en la resta de l'any es pronuncia una frase més malastruga que la que diu una cosa així com: "Per si no ens veiem, bones festes". En vigílies del nou any la gent tem no tornar-se a veure i anticipa els seus desitjos de solidaritat. Els companys de feina lluiten per aconseguir una llarga taula en què participar en un sopar fraternal entre gent que mai s'ha estimat gaire i amb la qual serà impossible entendre'ns perquè l'estrèpit nadalenc no té res a veure amb aquella "plàcida nit" que se'ns promet. Són els últims dies de la loteria. Els últims dies abans dels primers exàmens. Els últims dies per aconseguir l'últim joc de la Play Station. Els últims dies per aconseguir un viatge barat i fugir cap a llocs on el Nadal sigui només una festa de cristians. Fins i tot la Unió Europea està vivint els últims dies abans d'acordar els pressupostos. El Nadal és una verdadera agonia. Es percep l'últim dia de l'any com l'horitzó de quan crèiem que la Terra era plana i els navilis s'estimbaven cap al buit. És el moment de dir allò que mai hem estat capaços de dir. Són els últims dies que justifiquen qualsevol cançó. "Bésame mucho, como si fuera esta noche la última vez". Després arribarà un any més de sentiments i de carícies i només ens quedarà una targeta Visa devastada.
El Periódico 16-12-05
Dimarts, 13 de desembre
Música per entabanar el desembre
Luigi Boccherini , "Fandango, Sinfonie & La Musica Notturna di Madrid". Le Concert des nations. Jordi Savall. Alia Vox.
mas 3:28 PMMúsica per entabanar el desembre
Luigi Boccherini , "Fandango, Sinfonie & La Musica Notturna di Madrid". Le Concert des nations. Jordi Savall. Alia Vox.Dissabte, 3 de desembre del 2005
Pessebres civilitzats
Jueces por la antropofagia
Empar Moliner
Por fin el Ayuntamiento de Barcelona ha captado el profundo malestar de los ciudadanos. Por fin, en el belén que todos los años se monta en la plaza de Sant Jaume se prohibirá la figura del caganer. El motivo es extraordinario. Resulta que el caganer es incívico. Sí. Los ciudadanos somos tontos y no distinguimos realidad y ficción, por lo que, si vemos una figura defecante del siglo XVIII, nos lanzamos a la calle y nos convertimos en cagones en serie. De hecho, si vamos al cine a ver una de Tarzán nos entran una ganas tremendas de aullar en taparrabos. (Por suerte, Barcelona es moderna y las ordenanzas municipales no prohíben el nudismo). Vamos, que está muy bien que se termine con una muestra más de la intolerable coñita catalana. Se armó el belén, que diría el inefable Paco Martínez Soria.La idea es tan loable, tan bienintencionada, que creo que el consistorio debería ir más allá. En el belén hay muchas otras figuras que incitan al incivismo. Como el pescador. ¿Acaso tiene licencia? ¿Y si resulta que se está cargando el ecosistema por culpa de capturar ilegalmente peces protegidos? Del mismo modo, y sin dejar el río, también hay que eliminar la figura de la lavandera. No sólo porque al ser mujer y encargarse de las tareas del hogar está perpetuando el sexismo, sino porque contamina el agua. Y, pensándolo bien, otro que contamina es el cerdo que siempre ponen detrás de la cueva. Ese cerdo defeca tanto como el caganer y todo el mundo sabe que las defecaciones de cerdo, si no están controladas, se convierten en purines. Si en ese belén no hay un pipí-cerdo, el cerdo tiene que desaparecer. Y tienen que desaparecer también la gallina y las ovejas. El motivo es evidente. Las normativas del Ayuntamiento de Barcelona prohíben llevar animales sueltos. Pero es que el leñador tampoco puede estar allí. ¿Acaso sabemos qué hace con la leña que acaba de recoger? ¿Y si piensa encender un fuego en una zona no controlada?
De todas formas, lo más incívico del belén es el niño Jesús semidesnudo. Ningún pastorcillo con la carrera de asistente social lo aprobaría. María y José van bien abrigados, pero el bebé no tiene ni una humilde mantita. Vaya familia desestructurada, en la que el padre y la madre no se despojan de su ropa para arropar al crío. Considero que el bebé sería mucho más feliz con unos padres de acogida (excluyendo a los señores de Herodes, desde luego). Y hasta creo que estaría bien prohibir a los camellos, porque, según se mire, son propaganda encubierta de una marca de tabaco... Pero esto tiene que ser sólo el principio. La incorrección no se acaba nunca. Sin dejar el terreno escatológico y aprovechando las fiestas, hay que prohibir igualmente tradiciones tan incívicas como la del caga tió. Como saben ustedes, la noche del 24 los niños apalean un tronco de árbol con el noble propósito de conseguir que defeque regalos. No sólo es inadmisible tanta deposición. Es inadmisible que los regalos se consigan a través de la violencia. Es bulling a un tronco indefenso. La letra de la canción sugiere que con las palizas se consiguen regalos: "Tió, tió, caga torró, sino et donaré un cop de bastó". Los niños que hoy pegan al tió, mañana tal vez pegarán a Papá Noël (y no quiero dar ideas.) Por eso, propongo que la noche del 24 los niños se sienten junto al tronco y dialoguen con él.
Yo creo que habiendo acabado con el belén y con el tió, sólo nos quedará acabar con los famosos trabalenguas "en Pinxo i en Panxo" y "setze jutges d'un jutjat". En el primero, el tal Pinxo le pregunta al tal Panxo si desea que le pinche con un punzón, y Pancho dice que sí, aunque con una condición: que en la barriga no. Si esto no es sadomasoquismo consentido, ya me dirán qué es. Por lo que respecta a los dieciséis jueces, se dedican a comer hígado de un ahorcado. Es decir, están a favor de la pena de muerte y de la antropofagia. Yo cambiaría el trabalenguas por uno que dijese algo así: "Setze jutges tolerants, mengen plats vegetarians". Como, además de tener una letra cívica no cuesta pronunciarlo, evitaremos la terrible discriminación que los trabalenguas suponen para los disléxicos.
EL PAÍS - 03-12-2005
Diumenge, 26 de desembre del 2004
Nadala, 2004
Fixeu-vos-hi bé xiquetes,
xiquets, al.lots, nens i nenes
com els fets se succeeixen
i d’aquell pessebre antic
un de nou, cada any que passa,
el reproduïm a casa
en el dotzè mes de l’any.
Fixeu-vos. No és gens d’estrany
Veureu, avui, la teixidora
tal com la veiem antany
que baixa des d’Anglesola,
carregada de mitjons
i una hermosa camisola,
que sol fer per als minyons,
la vol dur a la brodadora
que li’n brodi un romaní.
És la camisola de cotó i de lli.
per oferir-la al Nen diví.
La bugadera de Sant Feliu
la vol fer blanca i no té lleixiu.
Renta que renta. El blanc torna viu
quan la frega amb cendra i còdols de riu
Si vol que s’impregni d’un olor ben fi
la posa a eixugar-se entre el bruc i el pi.
És la camisola de cotó i de lli.
per oferir-la al Nen diví.
El cisteller de Castellterçol
Avui va al tros sense peresa,
perquè abans que es posi el sol
vol portar al minyó, el bressol
que li ha fet amb gran destresa.
És el bressol de jonc marí
per oferir-li al Nen diví
Tres surten en comitiva.
Un d’ells, en Bernat Oliva,
l’altre és Lluís de Bergadà
I el tercer és en Pere Pruna
seguit del seu gos d’atura
que no hi vol deixar d’anar.
Tots ells són de Puigcerdà.
li porten fruita madura,
per fer força confitura
i la puguem tots tastar.
Dolces festes !!!!
Remei Oliver, Nadal 2004
mas 1:34 PMNadala, 2004
Fixeu-vos-hi bé xiquetes,
xiquets, al.lots, nens i nenes
com els fets se succeeixen
i d’aquell pessebre antic
un de nou, cada any que passa,
el reproduïm a casa
en el dotzè mes de l’any.
Fixeu-vos. No és gens d’estrany
Veureu, avui, la teixidora
tal com la veiem antany
que baixa des d’Anglesola,
carregada de mitjons
i una hermosa camisola,
que sol fer per als minyons,
la vol dur a la brodadora
que li’n brodi un romaní.
És la camisola de cotó i de lli.
per oferir-la al Nen diví.
La bugadera de Sant Feliu
la vol fer blanca i no té lleixiu.
Renta que renta. El blanc torna viu
quan la frega amb cendra i còdols de riu
Si vol que s’impregni d’un olor ben fi
la posa a eixugar-se entre el bruc i el pi.
És la camisola de cotó i de lli.
per oferir-la al Nen diví.
El cisteller de Castellterçol
Avui va al tros sense peresa,
perquè abans que es posi el sol
vol portar al minyó, el bressol
que li ha fet amb gran destresa.
És el bressol de jonc marí
per oferir-li al Nen diví
Tres surten en comitiva.
Un d’ells, en Bernat Oliva,
l’altre és Lluís de Bergadà
I el tercer és en Pere Pruna
seguit del seu gos d’atura
que no hi vol deixar d’anar.
Tots ells són de Puigcerdà.
li porten fruita madura,
per fer força confitura
i la puguem tots tastar.
Dolces festes !!!!
Remei Oliver, Nadal 2004
Dijous, 23 de desembre
Pessebre congelat
A 2 dies de Nadal, per tot arreu se sent la crida del pessebre. Però, deixant de banda els més matiners, els que el fan per Sant Llúcia, a la majoria ens agafa amb les figuretes dormint dalt dels armaris i la molsa per comprar. Demà a la tarda toca decidir on muntar la paradeta, escampar la sorra, plantar el suro de la cova i redissenyar el decorats. En acabar, tot anirà rodat. Les figureres s'espolsaran les serradures, pujaran a l'escenari i, sense empentes, ocuparan el seu lloc tot esperant el nostre vist-i-plau.
N'hi ha alguns, però, que enguany han decidit fer-se els sords per no ferir susceptibilitats. Pere Martí ens ho explica en el seu article Nadal
Nadal
Pere Martí
La febre del políticament correcte que envaeix tots els àmbits de la nostra societat està arribant a nivells delirants. Algunes escoles bressol municipals de Barcelona han suprimit del pessebre nadalenc el naixement amb Josep, Maria i el Nen Jesús, amb l'excusa que s'ha de "respectar" la diversitat de creences existent a la nostra societat. Amb el mateix criteri absurd, també algunes nadales han estat excloses del repertori que poden cantar els nens.
El resultat és un pessebre on els pastors passegen sense sentit i els reis mags viuen permanentment perduts en el desert, sense cap altra destinació que la de seguir fent voltes eternament. L'unica figura comprensible per als nens és el caganer. Una bonica metàfora de la nostra societat, però no la més desitjable.
Aquests apologetes de la correcció política demostren en primer lloc la seva ignorància, perquè una cosa és la cultura cristiana de la qual bevem tots els ciutadans de l'Europa occidental, creients o no, i l'altra, la religió que pugui practicar cadascú. I en segon lloc, fan un flac favor a aquells que provenen d'altres cultures, practicants o no d'altres religions, perquè els amaguen la realitat cultural del país d'acollida.
No s'integra amagant la cultura pròpia, i menys, renunciant-t'hi. El que portarà la integració no és la ignorància sinó la capacitat de compartir uns valors culturals comuns. De la mateixa manera que les escoles bressol han de retirar del seu menú escolar els aliments, com el porc, que no són assumibles per alguns nens provinents d'altres cultures u explicar-ho als altres nens, perquè ho comparteixin, també han de mantenir les tradicions culturals d'aquí per compartir-les amb els nouvinguts.
El Temps(del 21 al 27 de desembre)
Pessebres alternatius:
pessebre virtual
pessebre dels oficis perduts
pessebre ecològic
mas 10:24 PMPessebre congelat
A 2 dies de Nadal, per tot arreu se sent la crida del pessebre. Però, deixant de banda els més matiners, els que el fan per Sant Llúcia, a la majoria ens agafa amb les figuretes dormint dalt dels armaris i la molsa per comprar. Demà a la tarda toca decidir on muntar la paradeta, escampar la sorra, plantar el suro de la cova i redissenyar el decorats. En acabar, tot anirà rodat. Les figureres s'espolsaran les serradures, pujaran a l'escenari i, sense empentes, ocuparan el seu lloc tot esperant el nostre vist-i-plau.
N'hi ha alguns, però, que enguany han decidit fer-se els sords per no ferir susceptibilitats. Pere Martí ens ho explica en el seu article Nadal
Nadal
Pere Martí
La febre del políticament correcte que envaeix tots els àmbits de la nostra societat està arribant a nivells delirants. Algunes escoles bressol municipals de Barcelona han suprimit del pessebre nadalenc el naixement amb Josep, Maria i el Nen Jesús, amb l'excusa que s'ha de "respectar" la diversitat de creences existent a la nostra societat. Amb el mateix criteri absurd, també algunes nadales han estat excloses del repertori que poden cantar els nens.
El resultat és un pessebre on els pastors passegen sense sentit i els reis mags viuen permanentment perduts en el desert, sense cap altra destinació que la de seguir fent voltes eternament. L'unica figura comprensible per als nens és el caganer. Una bonica metàfora de la nostra societat, però no la més desitjable.
Aquests apologetes de la correcció política demostren en primer lloc la seva ignorància, perquè una cosa és la cultura cristiana de la qual bevem tots els ciutadans de l'Europa occidental, creients o no, i l'altra, la religió que pugui practicar cadascú. I en segon lloc, fan un flac favor a aquells que provenen d'altres cultures, practicants o no d'altres religions, perquè els amaguen la realitat cultural del país d'acollida.
No s'integra amagant la cultura pròpia, i menys, renunciant-t'hi. El que portarà la integració no és la ignorància sinó la capacitat de compartir uns valors culturals comuns. De la mateixa manera que les escoles bressol han de retirar del seu menú escolar els aliments, com el porc, que no són assumibles per alguns nens provinents d'altres cultures u explicar-ho als altres nens, perquè ho comparteixin, també han de mantenir les tradicions culturals d'aquí per compartir-les amb els nouvinguts.
El Temps(del 21 al 27 de desembre)
Pessebres alternatius:
pessebre virtual
pessebre dels oficis perduts
pessebre ecològic
Dimarts, 23 de desembre del 2003
Nadala 2OO3
Seguint la tradició, els cromets també us volem desitjar bones festes. I ho fem amb els versets amb què Remei Oliver ens felicita cada any el nadal.
Segons em conta el meu avi
- i a ell li va contar el seu -
quan el desembre s’albira
i la gent tota s’abriga,
se surt a observar el cel
El meu avi no dorm massa
i de la finestra estant
esdevé l’ àngel de casa
que a tots ens va anunciant:
si veu l’estel que flameja,
si la nit es torna clara,
si l’aire esdevé suau....
que l’Infant fill de Maria
no ha nascut a cap palau.
És tan fonda la mirada
que li ha regalat l’edat
que ha vist com de l’establia
- tanta claror en sortia!-
que un ocell que allí dormia
ha confós la nit pel dia
i ha començat a cantar.
Remei Oliver, Nadal 2003
mas 8:46 PMNadala 2OO3
Seguint la tradició, els cromets també us volem desitjar bones festes. I ho fem amb els versets amb què Remei Oliver ens felicita cada any el nadal.
Segons em conta el meu avi
- i a ell li va contar el seu -
quan el desembre s’albira
i la gent tota s’abriga,
se surt a observar el cel
El meu avi no dorm massa
i de la finestra estant
esdevé l’ àngel de casa
que a tots ens va anunciant:
si veu l’estel que flameja,
si la nit es torna clara,
si l’aire esdevé suau....
que l’Infant fill de Maria
no ha nascut a cap palau.
És tan fonda la mirada
que li ha regalat l’edat
que ha vist com de l’establia
- tanta claror en sortia!-
que un ocell que allí dormia
ha confós la nit pel dia
i ha començat a cantar.
Remei Oliver, Nadal 2003
Dimarts, 25 de novembre
Compte enrere
Quan falten només 30 dies justos perquè arribi el Nadal, els cromets comencen a escalfar motors per tenir-ho tot a punt. No és tracta ara d'escriure la carta al reis (ens agrada fer-la a darrera hora), ni de guarnir l'arbre de Nadal. Cada cosa demana el seu temps. El que sí que hem fet és endreçar una mica aquesta pàgina, fruit del joc que vam crealitzat una sèrie de persones que ens vam conèixer per Internet durant el Nadal del 2001. De moment hem canviat imatges i hem endreçat els textos.
Si algú s'anima a escriure la seva carta als reis, pare Noël o a les figuretes del pessebre, i pensa que enviant-la a aquesta adreça (o deixant-la en els comentaris de sota) els arribarà més ràpid (perquè la publicarem en aquesta pàgina), hi està convidat. També ho estan aquells que ens vulguin escriure com va ser aquell Nadal tan especial de la seva infantesa. Bé, ja ens coneixem tots plegats i sabem com ens posem de tous quan arriben aquestes dates:-).
I aquells que simplement els agrada llegir o ja estan pensant quin llibre o música podrien regalar ( o regalar-se) aquest Nadal, poden obrir aquestes capses de cromets:autors tastats; autors remenats i, si tenen molt de fred, arrecerar-se en aquest iglú. Segur que trobaran alguna cosa que els agradi ( a nosaltres ens han agradat molt:-)
Dijous, 27 de novembre
El plaer de les mentides
S'acosta Nadal, i amb ell, s'inicia la cursa que acabarà convertint els carrers i els aparadors de les ciutats en l'escenari de la funció que representem cada any. Els actors, mentre, es reparteixen els papers i, amb el guió a la mà, comencen a assajar les escenes que protagonitzaran. Comèdia, drama, intriga, sorpresa, emocions, il.lusió i decensís i un brindís final donaran vida a la mentida amb què ens agrada embolicar els darrers dies de l'any. I per fer millor el paper, res millor que llegir un article que, tot ensenyant-nos el plaer de les mentides, ens reconciliarà amb el mentider que tots portem a dintre.
Dilluns, 1 de desembre
Mail del caganer del pessebre
Apreciats firaires,
M'adreço a vosaltres, com a representant més antic dels caganers, per explicar-vos el desgavell que regna en aquesta secció del pressebre i per comunicar-vos les mesures que hem pres per posar-hi remei.
La primera vegada que vaig trepitjar aquesta molsa sota la forma del pagès català amb barretina , no va haver-hi cap problema a encabir-me fent feina en qualsevol racó. Els pares sempre podien dir als nens que el viatge fins a Betlem era llarg i que de tant en tant algun pastor necessitava cagar. Però algú va tenir la pensada que no era bo que estigués sol i em van buscar uns companys de feina menys terrenals. L'arribada de capellans, dimonis, monges, bruixes i àngels va convertir el meu territori en un camp de batalla i em vaig veure obligat a posar pau dient-los que guardessin les forces pel que tocava. Els grans van aprofitar per dir "cagar és humà", i, de passada, van aprofitar per reconciliar vells enemics immortalitzant-los en el seu moment més íntim.
Després van arribar els legionaris romans i els nadius africans, i la seva presència va ser interpretada en clau antiimperialista: opressors i oprimits compartien les mateixes necessitats i això restava arguments als que creien en la supremacia de les races.
A partir d'aquí la nostra la secció ha estat la més sol.licitada: des de futbolistes que han de compartir el mateix terreny de joc, famosos d'arreu el món que vénen com a artistes convidats, fins arribar a les adquisions més recents: la dels polítics que es passen el dia discutint sobre la qualitat de la seva feina i amb qui la volen compartir.
Davant d'aquesta superpoblació de caganers, que fa del tot insuficient l'espai que teníem reservat (no podem amagar-nos tots darrera de la cova, que faríem massa xivarri; ni darrera unes mates, perquè semblaríem uns espies), us comuniquem que aquest any hem decidit buscar un lloc més confortable. Per això hem demanat a les ovelles que ens deixin adobar un dels seus camps de pastura i ens hem constituït en "grup de caganers" perquè no hi hagi més baralles i cadascú pugui cagar al seu aire.
Deixem a les vostres mans el disseny i la construcció del tancat que ens ha d'acollir.
El caganer del pessebre
mas 7:19 PMCompte enrere
Quan falten només 30 dies justos perquè arribi el Nadal, els cromets comencen a escalfar motors per tenir-ho tot a punt. No és tracta ara d'escriure la carta al reis (ens agrada fer-la a darrera hora), ni de guarnir l'arbre de Nadal. Cada cosa demana el seu temps. El que sí que hem fet és endreçar una mica aquesta pàgina, fruit del joc que vam crealitzat una sèrie de persones que ens vam conèixer per Internet durant el Nadal del 2001. De moment hem canviat imatges i hem endreçat els textos.
Si algú s'anima a escriure la seva carta als reis, pare Noël o a les figuretes del pessebre, i pensa que enviant-la a aquesta adreça (o deixant-la en els comentaris de sota) els arribarà més ràpid (perquè la publicarem en aquesta pàgina), hi està convidat. També ho estan aquells que ens vulguin escriure com va ser aquell Nadal tan especial de la seva infantesa. Bé, ja ens coneixem tots plegats i sabem com ens posem de tous quan arriben aquestes dates:-).
I aquells que simplement els agrada llegir o ja estan pensant quin llibre o música podrien regalar ( o regalar-se) aquest Nadal, poden obrir aquestes capses de cromets:autors tastats; autors remenats i, si tenen molt de fred, arrecerar-se en aquest iglú. Segur que trobaran alguna cosa que els agradi ( a nosaltres ens han agradat molt:-)
Dijous, 27 de novembre
El plaer de les mentides
S'acosta Nadal, i amb ell, s'inicia la cursa que acabarà convertint els carrers i els aparadors de les ciutats en l'escenari de la funció que representem cada any. Els actors, mentre, es reparteixen els papers i, amb el guió a la mà, comencen a assajar les escenes que protagonitzaran. Comèdia, drama, intriga, sorpresa, emocions, il.lusió i decensís i un brindís final donaran vida a la mentida amb què ens agrada embolicar els darrers dies de l'any. I per fer millor el paper, res millor que llegir un article que, tot ensenyant-nos el plaer de les mentides, ens reconciliarà amb el mentider que tots portem a dintre.
Dilluns, 1 de desembre
Mail del caganer del pessebre
Apreciats firaires,
M'adreço a vosaltres, com a representant més antic dels caganers, per explicar-vos el desgavell que regna en aquesta secció del pressebre i per comunicar-vos les mesures que hem pres per posar-hi remei.
La primera vegada que vaig trepitjar aquesta molsa sota la forma del pagès català amb barretina , no va haver-hi cap problema a encabir-me fent feina en qualsevol racó. Els pares sempre podien dir als nens que el viatge fins a Betlem era llarg i que de tant en tant algun pastor necessitava cagar. Però algú va tenir la pensada que no era bo que estigués sol i em van buscar uns companys de feina menys terrenals. L'arribada de capellans, dimonis, monges, bruixes i àngels va convertir el meu territori en un camp de batalla i em vaig veure obligat a posar pau dient-los que guardessin les forces pel que tocava. Els grans van aprofitar per dir "cagar és humà", i, de passada, van aprofitar per reconciliar vells enemics immortalitzant-los en el seu moment més íntim.
Després van arribar els legionaris romans i els nadius africans, i la seva presència va ser interpretada en clau antiimperialista: opressors i oprimits compartien les mateixes necessitats i això restava arguments als que creien en la supremacia de les races.
A partir d'aquí la nostra la secció ha estat la més sol.licitada: des de futbolistes que han de compartir el mateix terreny de joc, famosos d'arreu el món que vénen com a artistes convidats, fins arribar a les adquisions més recents: la dels polítics que es passen el dia discutint sobre la qualitat de la seva feina i amb qui la volen compartir.
Davant d'aquesta superpoblació de caganers, que fa del tot insuficient l'espai que teníem reservat (no podem amagar-nos tots darrera de la cova, que faríem massa xivarri; ni darrera unes mates, perquè semblaríem uns espies), us comuniquem que aquest any hem decidit buscar un lloc més confortable. Per això hem demanat a les ovelles que ens deixin adobar un dels seus camps de pastura i ens hem constituït en "grup de caganers" perquè no hi hagi més baralles i cadascú pugui cagar al seu aire.
Deixem a les vostres mans el disseny i la construcció del tancat que ens ha d'acollir.
El caganer del pessebre